No repetirem ara que Joan Ponç va ésser el primer a obrir i traspassar la porta. En el món falsificat on l’art de l’estraperlo realitzava la fructífera putrefacció, ell va trobar la manera de passar a l’aire lliure i va arrossegar-hi als companys. Allí, no s’acontentà de respirar-hi. Hi va cercar altres portes on ficar-se. No l’espanten els caus si pot entrar-hi amb allò que Bataille en diu un acte sobirà. L’art és el fruit d’un desig. Un desig és la consciència d’un buit que actua com a xuclador i ens mou cap a ell. El buit que atreu a Joan Ponç és sobretot aquell que, amb la retòrica tradicional, era anomenat l’abim per antonomàsia. Però la seva originalitat és que no se’l mira amb les ulleres del “mitificador” que l’emmiralla per espantall, ni amb les del qui fa el valent i desafia les ires del cel com un heroi romàntic, ni tampoc amb les del petit burgès que es fa còmplice de l’assalt a la raó. Actua com qui furga en si mateix. Sap que hi ha un altre món fora del visible i, com vol René Char, acluca els ulls sobiranament per veure quelcom que val la pena d’ésser vist. Una altra llum li inunda uns altres ulls, a l’esfera dels mites. Acabem de mirar les darreres pintures mítiques de Joan Ponç, algunes d’elles de format monumental. Personatges mig transparents, mig fluorescents, crispats de botonets en relleu, hi operen actes de crueltat i de defensa o apareixen en espais siderals anguniosos, prenyats de reptes ignorats, que produeixen una esgarrifosa sensació de solitud. Els conflictes dels homes hi són presents car, com deia Durkheim, el model dels mites no és altre que la societat... Laing ha desenterrat àdhuc les arrels dels mites més individuals per mostrar que es nodreixen de conflictes interpersonals. Ponç hi fa un treball vanitós. En un món on hom abusa tant de la raó i la domestica per fer-ne el pedestal de la tecnificació, l’educació, la medicina, la psiquiatria i la burocràcia, calia que algú treballés, des del domini de l’art, en el sentit que predica Ivan Illich. Quan esdevé evident que la consciència de la pol·lució és bon pretext per als tecnòcrates, que la formació cívica tendeix a abolir els compromisos polítics i l’educació sexual a inhibir el plaer, cal que algú com Ponç reivindiqui els camins del món precapitalista i preindustrial i ens estalviï la monòtona optimització tant com l’assimilació entre les idees de civisme i de salut mental i la integració, la submissió i l’ofegament de les contradiccions. Enfront de l’exigència de normalitat, que representa la hipocresia de l’home alienat (adaptat als interessos aliens), la pintura de Ponç tendeix a preservar la consciència primigènia, radical i cruel de l’alteritat i ens ajuda a veure correctament que la realitat és conflictiva. Alexandre Cirici Text del catàleg Exposició Joan Ponç. Dau al Set, gener del 1974.