Joan Ponç comença a pintar per vocació a l'edat de 17 anys, abans de rebre cap formació acadèmica; la seva pintura es manifesta d’una manera senzilla i directa.

Rep les primeres i úniques classes amb el mestre Ramon Rogent. La descoberta
de l'obra  del Greco, en concret El entierro del conde de Orgaz, li causa una forta impressió.

L’artista s’endinsa de ple en la descoberta del llenguatge pictòric, que sembla sorgir d’una necessitat profunda. La pintura esdevé una eina per transformar l'opressiu imaginari religiós del seu entorn escolar i familiar: les seves primeres imatges són metàfores que plasmen d’una manera al·legòrica l'aspiració humana a la totalitat. 

Es tracta quasi sempre de dibuixos de petit format, fets amb pintura a l'oli o guaix,  damunt de paper molt fi d'embalar de l'època, on apareixen els primers personatges poncians: siluetes de cossos de dibuix pla i línia suau combinades amb taques de colors amples que recorden la pinzellada de Cézanne. La gamma de colors és força homogènia: verds, vermells, ocres, negres. La línia és en blanc o negre, i traça figures humanes sobre paisatges onírics on sovint pareixen muntanyes, focs, creus, castells i ermites. 

En aquesta etapa apareix el primer món poncià, amb la força i la genuïnitat de l'artista visionari, que fa ús de la pintura com un mitjà d'exploració de l'ocult.

Donant mostres d'una confiança i llibertat creatives que l'acosten a certs corrents  del primitivisme, Joan Ponç inicia un viatge al·lucinant per la pintura que contagia  els seus companys i que sacseja els qui, en descobrir-lo, hi veuen un nou camí per desenvolupar allò que, temps després, podem reconèixer com a inici de les segones avantguardes.



És el període més prolífic de la producció del pintor, vinculat a l'aparició de la revista Dau al Set, en la qual un col·lectiu de pintors, teòrics i poetes van donar vida i veu a un moviment regenerador del panorama artístic. Una proposta que desafia la buidor de continguts dels artistes emparats pel règim franquista i planteja el repte de restituir a l'art la capacitat d’indagar, endinsant-se en la recerca d'una simbologia pròpia.

Joan Ponç destaca per la construcció de paisatges onírics on va desplegant el seu vast i ric imaginari. Són imatges d'una força inquietant, sorgides d'un estat de vigília en què el pintor es mou amb fluïdesa, oferint-nos un món robust i coherent poblat d'éssers, animals i signes. Ens trobem davant el primer univers pictòric poncià, que es configura amb una maduresa i unitat inusitades. 

Les referències són moltes i diverses: Dalí, Miró, Paul Klee, De Chirico, etc. Desperta l'admiració incondicional dels intel·lectuals i crítics de l'època, així com la  dels seus companys de generació i dels altres integrants de Dau al Set: Joan Brossa, Modest Cuixart, Antoni Tàpies, Arnau Puig i Joan Josep Tharrats.  

Els primers dibuixos d'aquesta etapa són com retaules plans sense profunditat, on  el ritual magicopoètic esdevé fruit de la interrelació orgànica dels diferents elements (l'au neix de l'ou que surt de la creu). Es podria dir que és un art que sorgeix directament de la percepció: la pintura com un estat alterat de consciència. A mesura que avança, l’univers de Joan Ponç es va assentant en un horitzó que es situa en el fecund territori de l'invisible, on té lloc l'intemporal. Els cromatismes purs i intensos també semblen alterats, irreals, i contribueixen a donar a la seva obra un aspecte tel·lúric característic.

El dibuix cada vegada és més sofisticat; a vegades juga amb la il·lusió del volum, i hi trobem les primeres aparicions de la minuciosa trama ponciana. És un període clau en què es manifesten tots els elements de la seva obra, en què s’albiren els diferents registres, els mons que després explorarà fins a l’últim detall.



Aquesta etapa constitueix un parèntesis tant en la vida com en l’obra de Ponç.

El pintor passa per un moment de ruptura, es desconnecta de l'entorn artístic català per buscar nous estímuls. Marxa al Brasil, on viurà a Sao Paolo una dècada i on funda i dirigeix una escola d’art. Durant aquests anys fa de professor d'art. La docència li dóna una visió més àmplia. Intenta explorar noves possibilitats, sovint utilitzant una composició més clàssica.

Es replanteja la seva obra, que es torna més introspectiva, estàtica. Es produeixen canvis en la iconografia: l'element màgic perdura i s'aguditza, fa un ús més extensiu de motius orgànics i vegetals, treballa el concepte del bodegó, intensifica la presència del món animal: cabres, peixos, ocells. Recupera el dibuix figuratiu. En ocasions accentua l'aspecte matèric de la seva pintura; sembla com si l'ull poncià volgués acostar-se més a l'objecte representat, travessar-ne la pell, mostrar-ne els interiors, els microcosmos de la matèria, la seva energia. Sorgeix el dibuixant de línia precisa, quasi decimal. Descobreix nous recursos tècnics, les micropinzellades de pintura-matèria, que, fetes amb una dissolució més densa, sobresurten de la tela; s'hi refereix amb el nom d’acupintura.

És l'etapa més dispar de la seva trajectòria. Abandona l'espontaneïtat dels inicis i reforça l'aspecte geomètric, deixa les formes fluïdes per una línia més recta, angulosa. Aquests recursos els consolidarà més tard, quan torni a Catalunya. La seva manera de fer s'acosta a la d'un investigador científic o musical. Treballa en sèries cada cop més nombroses, entre les quals destaquen les suites Ocells, la sèrie Caps i Instruments de tortura. El seu món es fa més hermètic i críptic; l’artista persisteix en la convicció que la pintura pot ser un mitjà de trobada amb l'absolut. És el període del Joan Ponç més obstinat i paradoxal.



Al seu retorn del Brasil, Joan Ponç es retroba i recull els fruits de la seva feina perseverant. Rep el reconeixement unànime de la crítica, viu un període d'esplendor en el qual exposarà i treballarà amb els millors galeristes del moment: Joan Prats, René Metras. Du a terme diverses col·laboracions amb escriptors reconeguts com J. V. Foix, Joan Fuster, J. Corredor Matheos i Luis Goytisolo.

Continua la seva producció incessant. Aquesta etapa es caracteritza per
la fusió de les diferents línies que ha anat desenvolupant en una proposta
integradora. Ens trobem en el seu moment de maduresa com a artista, en què revisa i consolida el seu univers pictòric.

Manté viu el seu món simbòlic i xifrat, conserva l'onirisme atmosfèric, els colors extrems, les pinzellades matèriques. La composició es torna molt acurada i el dibuix es fa encara més cartesià. Introdueix la degradació de colors en els fons i aguditza la geometria de les formes sense perdre el seu origen de dibuixant entre el fantàstic i el religiós, amb un cert humor negre que l'acosta al món del còmic. Realitza les seves obres de més gran format, que són executades amb la mateixa minuciositat i cura pels detalls. La iconografia es manté i s'enriqueix, abunden les espelmes, els ulls, continua obsessionat per dibuixar la llum. Els seus quadres s'impregnen de la força dels paisatges on viu i treballa: Cadaqués, Ceret, La Roca, Sant Pau de Vença. Viu reclòs en la pintura sense perdre el contacte amb el món de la cultura. Són els anys de més presència de la seva obra en els circuits artístics. Ens trobem davant del Joan Ponç més visionari i alhora el més equilibrat.



Després de 30 anys d'una dedicació fervent a la pintura, la salut de Joan Ponç se'n ressenteix. La diabetis que pateix li crea dificultats per veure-hi, fins al punt que perd momentàniament la visió en un ull. Això comporta un alentiment del ritme de treball, així com una reducció de la mida de les obres. A aquest període correspon la sèrie pintada amb un sol ull, feta entre consultes i sales d'espera.

Treballa conscientment el que serà la seva obra pòstuma, en la qual destaca la
presència de la mort: hi manté un diàleg constant amb una forta càrrega irònica.

Acaba la sèrie de dibuixos amb tinta i guaix Fons de l'ésser. Inicia les Capses secretes, la seva sèrie més extensa, que podríem definir com una recopilació final de l’imaginari poncià; torna a treballar el dibuix amb senzillesa i refinament. Troba, com sempre, en la imatge al·legòrica la manera més directa i contundent d’articular el seu discurs.

Els seus personatges poblen el seu món amb desimboltura. Hi són tots, ara concentrats en la figura del cos humà com a presó, el que es cargola dins seu. La pulsió sexual, l'avarícia, la follia, els punts d'energia són elements amb els quals elabora el seu diccionari final.

Destaquen obres com la Crucifixió còsmica, El profeta, Homenatge a Leonardo da Vinci o El cementiri, entre les peces finals. Són claus de volta que tanquen el seu univers pictòric, amb les quals culmina la seva mirada sobre l'humà. Joan Ponç ens parla sempre des d'un inframón més enllà del real, entre l'infern i el somni.