Diari Joan Ponç Com dins una ferida em recordo en una nit gelada passejant per uns carrers torts i curts, il·luminats per una obsessiva llum verda i rovellada que tot ho infectava i glaçava. A poca distància de terra, les xemeneies fumejaven. Tenia la sensació que en qualsevol moment i cantonada trobaria a Virgili per acompanyar-me per aquells carrers. Apartant fums amb les dues mans, em sembla recordar-me pujant una empinada escala d'un groc panxa d'escarabat i trucar a una porta sorda, opaca i vertical. La porta, com obrint-se per si mateixa, em va invitar a una habitació quadrada. Hi havia, com penjada d'un fil invisible, una persona amb el front molt gros i la cara petita gairebé amagada per una barba negra: semblava acabat de sortir de sota la sotana d'un inquisidor. Potser sí que hi havia algun quadre penjat a la paret, però els recordo sobre les cadires, sobre la taula, sota el llit; per terra com bolets verinosos. Vaig veure un corb devorant un be, un conill "desollat" (escorxat) on les entranyes encara palpitaven, uns autoretrats parents del conill, dues monges de transparència espectral, un gos coixejant d’un cop de pedra... Per increïble que sembli, estic recordant una situació real, d'un lloc real: Olot, un pintor que existeix, Cumella, i, per fi, una pintura encara més real, molt més en tot cas que els cromeis tradicionals d'aquests paranys.