1927
  
Joan Ponç Bonet neix en el barri de Sarrià (Barcelona) el 28
de novembre. És el primer dels quatre fills de Gumersindo Pons (cognom que el seu fill modificaria a mitjans anys 40) i Dolores Bonet.

1930
Neix el seu germà Antonio.

1936
Neix la seva germana Marisol.

1940–42
Estudia, en regim d’internat, en el Col·legi Salesià de Sant Antoni de Pàdua de Mataró. Amb anterioritat havia estudiat a les Mares Escolàpies i a les Escoles Pies del carrer Balmes de Barcelona.
Del període d’internat Ponç, a banda dels problemes d’adaptació, recordava una anècdota que l’hauria decidit a dedicar-se a la pintura: “Vaig descobrir una reproducció del Greco: L’enterrament del comte d’Orgaz. Em fa una gran impressió i vaig a veure
el director del col·legi per demanar-li l’ingrés a l’'Orde dels Pintors', ja que no sé per què em fa l’efecte que aquests pertanyien a un 'orde'. No anava lluny d’osques.”

1943
Estudia pintura en l’estudi de Ramon Rogent, pintor per qui va manifestar una gran admiració. En la Cronologia autobiogràfica evocava el mestratge de Rogent: “Mestre excel·lent, m’ensenyà tot de coses tan importants com que cal mantenir la paleta
i els pinzells nets i barrejar els colors amb nitidesa”.

1944
Coneix Joan Vinyals, anticuari que es convertirà en el seu primer marxant.

1944
Neix la seva germana Rosa María, que mor l’any 1956. Poc abans del seu naixement el pare havia abandonat la família.

1946
Coneix els poetes J.V. Foix i Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig
i el tipògraf Enric Tormo.
Freqüenta la tertúlia artística de la bodega La Campana de Sant Gervasi on coincideix, entre d’altres, amb Jaime A. Colson, Robert Helman, Gabino Rey i Josep Maria de Sucre.

Primera exposició individual a la Sala Arte de Bilbao (de l’1 al 15 de març). El pintor dominicà Jaime A. Colson escriu en el catàleg el primer text publicat sobre l’obra de Ponç. L'exposició va ser
un “autèntic fracàs”, segons explicava el mateix Ponç: “Els treballs exposats espanten el públic, que em mira com si fos un petit monstre. Josep Maria de Sucre escriu una crítica que es neguen
a publicar.”

Funda la revista Algol amb Francesc Boadella, Joan Brossa, Jordi Mercader, Arnau Puig i Enric Tormo. Malgrat que només en va aparèixer un número, Algol ha estat considerada el ferment de Dau al Set, publicació que veuria la llum dos anys després.
Participa en l’exposició “Tres pintors, August, Ponç (J.) i Tort (P.),
i un escultor, Francesc Boadella” organitzada pel Centre Excursionista Els Blaus de Sarrià (del 3 al 18 de novembre).
J.V. Foix presenta aquesta exposició, fet que suposa la reaparició del poeta després de la guerra per donar suport a una nova generació d’artistes: “Solitaris, llurs experiments coincideixen amb el d’altres vells investigadors el nom dels quals tot just sí coneixen i l’obra dels quals no han vist. Quin mecanisme tan complex –i precís-
el de l’esperit que ens mou tots i ens constreny a alliberar-nos
del convencional! I amb quin delit aquests nois —tres minyons
i un fadrí— accepten d’ésser-ne el dòcil engranatge!”

El crític Sebastià Gasch publica a Destino (nº 486) un article sobre l’obra de Ponç on afirma que “Hay en la obra de Juan Pons una especie de ardor sordo, de fiebre, una marcada predilección
por la deformación pesimista, la exageración dramática. Hay en su arte una invención imaginativa, a veces algo literaria, pero nacida de una sensibilidad 'racée', nueva y altamente poética.”

J.V. Foix aconsella Ponç que canviï la s final del seu cognom (Pons) per la ç, a partir d'aquest any l'artista canvia la seva signatura incorporant la nova grafia en el seu cognom.

1948
Joan Perucho publica un article sobre Ponç a la revista Ariel
(nº 16) en el qual estableix un lligam entre l’obra d’aquest i l’automatisme surrealista: “Els elements plàstics de la pintura
de Joan Ponç van eixint a mesura de llur concreció, de llur explosió visual. Hi ha, doncs, un marge considerable de llibertat imaginativa, molt pròxim a l’automatisme de l’ortodòxia surrealista, però presidit pel control severíssim de la intel·ligència. És a dir, la intel·ligència com a fre, com a antídot.”
El mes de setembre es publica el primer número de la revista
Dau al Set, fundada conjuntament per Ponç, Joan Brossa, Modest Cuixart, Arnau Puig, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats. “No crec —recordava Ponç posteriorment— que ningú fos conscient
de la importància que aquesta publicació adquiriria amb el temps
i que arribaria a ésser el símbol vivent de l’art d’avantguarda de l’Espanya buida d’aquells temps tenebrosos.”
Realitza el llibre inèdit Parafaragaramus en col·laboració amb Joan Brossa.
Amb Enric Tormo viatja per Espanya i visiten Salamanca i Madrid. En declaracions a Césareo Rodríguez-Aguilera (Revista nº 7, 1952), Ponç afirmaria que aquest viatge va significar el descobriment de l’art del Renaixement.

1948 / 1949
Visita el taller del pintor Joan Miró moment que Ponç definiria
“com una visita sagrada a un indret sagrat”.

1949
Exposa, amb Modest Cuixart i Antoni Tàpies, a l’Institut Francès
de Barcelona (del 17 de desembre al 3 de gener de 1950). Aquesta exposició té lloc gràcies a les gestions de l’associació Club 49. Un plec de la revista Cobalto 49, amb text del poeta i diplomàtic brasiler Joåo Cabral de Melo Neto i amb fotografies dels tres artistes fetes per Enric Tormo, va fer la funció de catàleg. Paral·lelament Arnau Puig publica a Dau al Set (octubre-desembre) una reflexió sobre la creació artística que inclou una anàlisi
de l'obra de Ponç, Cuixart i Tàpies.
Respecte a Ponç concloïa que “está condicionado por lo somático, pero su preocupación es ir valorizando estéticamente aquello
que su instinto le va entregando a manos llenas como si fuera
una función hormonal cualquiera. (…) la lección que nos da Ponç
y que debemos observar con atención ya que es un ejemplo
de cómo deben enfrentarse las mentalidades artísiticas con la nueva estética: ir sometiendo mediante la inteligencia y las leyes especiales que asisten a un arte determinado, hasta conseguir
en él un aspecto inédito que sea su última y substancial esencia.”
Alberto del Castillo, des de les pàgines del Diario de Barcelona
en l’únic article aparegut sobre aquesta exposició, qualificava Ponç de dibuixant excel·lent però de pintor encara en formació.
Malgrat l’escàs ressó d’aquesta mostra, no s’ha de menystenir
la seva importància perquè va marcar l’inici de la presència constant de Ponç en el circuit artístic català, només interrumpuda amb la seva anada al Brasil, i perquè va propiciar l’encontre
amb l’escriptor i crític Eugeni d’Ors, que va visitar l’exposició
per indicació del crític Rafael Santos Torroella.
João Cabral de Melo Neto i Enric Tormo editen: Joan Ponç deu litografies.

1949–50
Servei Militar: els primers mesos destinat a Garrigella, Alt Empordà (del 6 d’abril al 29 de juny) i a partir de l’1 de juliol
i fins al 30 de setembre de 1950 a Capitania General, Barcelona.

1950
Una selecció de les obres exposades a l’Institut Francès es mostra a les galeries Sapi de Palma, Illes Balears (del 18 de febrer al 4
de març). Rafael Santos Torroella escriu el text de presentació
del catàleg: “Por evasión del mundo que la realidad nos ofrece
han ido a dar en otro imaginario, cerrado en sí mismo, haciendo ley de su arbitrariedad y, en ocasiones, de su angustiosa ironía. Algo de atmósfera, de fosforescencia lunar tiene el de Tàpies.
De espejismo en el desierto, de oasis espectral en equilibrio
sobre el horizonte, el de Cuixart. De demoniaco y de selvático
el de Ponç.”

Participa en el VII Salón de los Once (febrer–març), cicle d’exposicions anual que organitzava, des de 1943 a la Sala Biosca de Madrid, la Academia Breve de la Crítica, fundada l'any 1942
i dirigida per Eugeni d’Ors. Ponç tenia un record molt especial d’aquesta exposició perquè va suposar l’oportunitat de veure
la seva obra penjada al costat de la d’artistes consolidats
com ara Salvador Dalí, Joan Miró i Joaquín Torres García.
Partint de les obres exposades al Salón de los Once, Antonio Saura, a La Hora (12 de març), feia la següent anàlisi de l'obra Ponç: "Las pinturas de Ponç están impregnadas de cierto sentido trágico, grotesco y medieval que las hace aparecer como resueltas por la imaginación de un primitivo o desconocido artista
de tiempos remotos. (…) Quizá con cierta ingenuidad, Ponç
nos muestra sus demonios, figuras mitológicas y monstruos, tratados con un colorido brillante, plano a veces, adoptando formas grotescas, envueltos en un clima de tragedia."
El mes d’agost Ponç, Modest Cuixart i Antoni Tàpies viatgen
al Port de la Selva convidats per J.V. Foix. Durant l’estada
en la casa d’estiueig del poeta visiten Salvador Dalí a Portlligat.
La travessa en barca pel Cap de Creus per anar a conèixer l'artista empordanès serà el tema central de “Nocturn”, obra que va passar a formar part de la col·lecció del poeta. J.V. Foix va evocar aquest viatge a “Balada dels cinc mariners exclusius, i del timoner
que era jo”, poema publicat a Dau al Set l’octubre de 1950.
El mateix any una nova versió d’aquest poema titulada "Nova balada del Cap de Creus i dels cinc mariners exclusius amb el timoner, que era jo" va ser enviada Per J.V. Foix com a nadala amb una il·lustració de Ponç.

1951
Exposició individual d’un dia, el 21 de febrer, al local del Club 49,
a Barcelona presentat per Joan-Josep Tharrats.
Exposa a la Sala Caralt de Barcelona amb Modest Cuixart i Antoni Tàpies (del 6 al 12 d’octubre). Joan-Josep Tharrats escriu un seguit de texts per presentar els seus companys de Dau al Set. En el de Ponç evoca els personatges que apareixen en les seves obres:
“Jo no sé si en Ponç va aixecar la pell de la terra o va destapar
el forat d’algun volcà, quan des d’un temps ençà han començat
a sorgir pertot arreu aquesta munió d’homes-reptils, d’ungles esmolades, amb el cos cobert d’escates que ens espien per tots els recons (…) Són peronatge desheretats que erren pel món
i que vestits amb jaqué i copalta negre volen dissimular
la hipertròfia que els afecta.” L'historiador de l'art Francesc Miralles assenyala aquesta exposició com un punt d'inflexió en el si del grup aglutinat al voltant de Dau al Set, considerant-la l'última activitat del grup.
Exposició individual a les galeries Laietanes de Barcelona (del 17 de novembre al 6 de desembre). Amb motiu d’aquesta exposició l’escriptor i crític d’art Juan- Eduardo Cirlot escriu un text poètic sobre Ponç, publicat per Dau al Set (desembre), on destacava l’interès de l'artista per la història de la pintura: “Juan Ponç
es una ficha indiscutible en este dominio de sucesiones y cambios.
Empezó por recorrer prácticamente toda la historia del arte
y vivirla para que cada una de sus estapas fuera como un capítulo de colores en gran libro encuadernado con fuego”.
El balanç de Ponç d’aquesta exposició és desolador: “Incomprensió total per part del públic, la crítica i, més trist encara, els amics. Resto alló que se’n diu ben bé sol. Durant l’exposició em destrueixen alguns treballs. Els pintors tradicionals troben
la pintura massa agosarada. Els moderns, que comencen a sortir com bolets (metzinosos), massa clàssica.”
Participa a la I Bienal Hispanoamericana de Arte celebrada
al Palacio de Esposiciones del Retiro de Madrid (octubre-desembre).
Realitza un retrat de Joan Brossa per il·lustrar Em va fer Joan Brossa, llibre prologat per João Cabral de Melo Neto i publicat
per l’editorial Cobalto.

1952
Exposició individual a la Sala Caralt de Barcelona (del 24 de maig al 6 de juny).
Sebastià Gasch a Destino (nº 772) argumentava que "Ponç
es el más personal de nuestros jóvenes pintores. Mientras
la mayoría de ellos se parecen a Klee o Miró, a Picasso o Braque, a Soutine o Roualt como se asemejan dos frutos del mismo árbol, Ponç no se parece a nadie porque emplea un vocabulario pictórico que le es rigurosamente peculiar. Con una pintura netamente figurativa cada día más perfecta, con un dibujo de precisión japonizante y miniada, con un color cada vez más rico
y trabajado, con un oficio sólido, en suma, Ponç logra unas obras henchidas de una poesía hiriente y trastornadora. (…) su arte expresa las inquietudes y las angustias espirituales de nuestra época igual que los retablos de los góticos encarnaban el ideal
de la Edad Media".
Del mateix parer era Alberto del Castillo qui constatava l’evolució de Ponç des que s’hi referís l’any 1949, també en el Diario
de Barcelona: “Dibujante extraordinario, comparable a los japoneses en la delicadeza del trazo, maneja con más propiedad que antes los pinceles y, por encima de todo, mantiene
una personalidad de absoluta originalidad, tal vez la más independiente de contacto o influencia ajena de los artistas
de su promoción.”
Participa en el V Saló d’Octubre celebrat a les galeries Laietanes de Barcelona (octubre).

1953
Participa en l’exposició “Arte fantástico” organitzada per Antonio Saura a la galeria Clan de Madrid (del 4 al 28 de març).
El 15 de juny es casa amb Roser Ferrer en El Bruc.
El mes de juliol viatja a París, on s’entrevista amb Joan Miró
qui molt probablement es trobava a la capital francesa amb motiu de l’exposició individual de la galeria Maeght inaugurada el 19
de juny. Durant la seva estada a París entra en contacte amb
el crític d’art brasiler Mário Padrosa.
De tornada a Barcelona visita novament Joan Miró qui li entrega una carta de recomanació adreçada a Ciccilo Matarazzo, promotor de la Bienal de São Paulo. La carta, datada l’11 de novembre, deia: “Je me permets de vous présenter mon ami le peintre espagnol Joan Ponç, trés doué et trés travailleur.
Il compte s’installer a São Paulo, je vous serai réconnaissant
si vous lui donnez des idées pour s’orienter un peu (…)”.
A finals d’any Ponç es trasllada al Brasil fent una primera escala
a Rio de Janeiro per continuar el seu viatge fins a São Paulo,
on es troba amb Ciccilo Matarazzo, a qui Ponç qualificarà d’'home-miracle'.
L’any 1949 Joan Brossa premonitòriament havia escrit: "Et previnc que fugis lluny d'aquest país, on els servents prosperen a llur pler; no sigui que hagis de pagar doble botí. (…) Enmig d'ells has estat rebel, Joan Ponç, i no has fet com t'han manat, ni has segellat contractes, i per això les flames se't decantaran, solitari de fa temps, solcant el riu que mena a ciutats fortes i que tenen demà.
(…) Ai a tu, fill de cap regla (…)". Aquest “Oracle sobre Joan Ponç” s’havia publicat a Dau al Set (novembre de 1951) amb motiu
de l’exposició individual de l'artista a les galeries Laietanes
i està datat al mes de desembre de 1949.

1954
Exposició individual en el Museu de Arte Moderna de São Paulo (abril). El museu adquireix tots els treball exposats, la suite Toros, que actualment formen part de la col·lecció del Museu de Arte Contemporânea da Universidade de São Paulo.
El 28 d’abril neix el seu fill Joan a Barcelona.
A finals d’aquest any Roser, el seu fill i la mare de Ponç
es traslladen a São Paulo.
L’enginyer Romeu Mindlin li compra obra regularment.

1955
Rep un ajut econòmic de Ceccilio Matarazzo.

1956
Exposició individual en el Museu de Arte Moderna de São Paulo (del 12 al 27 d’abril). El Correio Paulistano (abril) publica
una crítica sobre l’exposició:
“[Ponç] É o poeta da angustia; não pinta os horrores; sente-os sofrendo. Desta vez na sua exposição predomina un ciclo sobre
a vida do circo. (…) Nada de resignação do vencido.
Antes una revolta, etica e fisica.”
En un moment d’autocrítica Ponç visita Romeu Mindlin i agafa l’obra que aquest tenia guardada i fa una foguera en el jardí
de la casa. Ponç recordava així aquest moment: “Arribo
a la conclusió que la feina feta no té gens ni mica d’interès
i aplego, doncs, tot el material que m’és possible fet des
de la meva arribada al Brasil, noranta quadres i més de cent cinquanta dibuixos, i encenc una gran foguera. En veure-la, comprenc per què, al foc, de vegades, li diuen purificador. A partir d’aquestes flames inicio una nova estapa de la meva feina, molt més rigorosa que les anteriors.”

1957
Funda l’escola de dibuix i pintura 'L’Espai', a São Paulo. “Em dedico a l’ensenyament –conclou Ponç-, com a mitjà més escaient
per a mantenir la meva llibertat creadora, al marge de marxants, galeries i altres calamitats, que constato que van destruint gradualment els més resistents. A l’escola no hi ha distinció professor-alumne: som germans, sóc un germà que ha visitat
un indret màgic anomenat creació i que conta les seves experiències.”
Entre el seus alumnes destaquen: Moisés Baumstein, Irene Crespi, Mary Kuperman, Claudio Kuperman , Felicia Leirner, Nelson Leirner, Jeanette Musatti, José Nemirovsky, Jayme Rabinovich, Paolina Rabinovich i Ricardo Luiz Smith.
Durant un sopar en el domicili de José Nemirovsky té una crisi
a rel de la qual l’amfitrió, que era metge, jutja oportú ingressar-lo en un centre psiquiàtric.
La breu estada de Ponç en un psiquiàtric de São Paulo donarà
peu a una anecdòta ocorreguda anys després durant una visita
a Salvador Dalí. Aquest, després de criticar Van Gogh, diu que Ponç el defensa perquè està boig com ell, davant d’aquesta afirmació Ponç respon que tots dos són boigs professionals mentre que l’artista empordanés no passa de ser un boig amateur.

1959-1961
Durant els anys en què Ponç viu al Brasil són escases les notícies que apareixen sobre la seva activitat artística a la premsa espanyola, fins al punt que algun crític, com Carlos Areán (Veinte años de pintura de vanguardia, 1961), indica que Ponç ha abandonat la pintura. L’artista però, continua en la memòria d’alguns crítics com ara Juan-Eduardo Cirlot que l’any 1959 publica un article amb un títol simptomàtic, "Sobre Juan Pons, el olvidado" (Correo de las Artes, nº 16), on fa un repàs del que havia estat
la seva trajectòria abans d’abanodanr el país tot desvinculant-lo del surrealisme. També Alexandre Cirici-Pellicer, en fer un repàs de l’art de la postguerra a Catalunya, recordava el paper destacat de Ponç en la recuperació de l’art d’avantguarda:
“Artísticament, el més típic representant del grup [d’Algol]
era el jove Joan Ponç, que amb el seu art desfet, instintiu, cabalístic, llefiscós, feridor i insultant, feia un crit contra
els adormiments i les comoditats de la cultura fixa, del status quo social, de la bellesa equilibrada i dels amorosos quietismes”, (Serra d’Or nº 12, 1960).

1962
Un cop presa la decició de dedicar-se a l’ensenyament Ponç
no mostra el seu treball a ningú, ni tant sols als seus alumnes. Només abans del seu viatge de tornada a Espanya ensenya
la seva obra a un grup reduït de persones.
Dels viatges realitzats durant la seva estada al Brasil Ponç recordava amb especial intensitat la visita a Congonhas do Campo on va conèixer de prop l’obra de l’escultor barroc Aleijandinho.
Al voltant del mes d’octubre emprèn el viatge de tornada cap
a Barcelona.
Ponç definia el Brasil com “l’únic lloc on podia superar les destructives autocrítiques que m’assaltaren, l’únic lloc on el meu amor al màgic, essència del meu art, podia trobar un ambient escaient, que mantindria i amplificaria la meva capacitat
de penetració en els moments més obscurs.”

1964
Després del retorn, s’instal·la en la població d’El Bruc on rebrà
la visita de Joan Perucho qui el convenç perquè exposi en la galeria René Métras. Cal recordar que René Metras havia estat amic de Ponç en els anys 40, li havia comprat obra i havia recolzat des del primer moment el traball dels membres de Dau al Set.
Tot i el seu interès per l’art no s’hi va dedicar professionalment fins que l’any 1962 va crear la sala d'exposicions que portaria
el seu nom.
Exposició retrospectiva a la galeria René Métras de Barcelona
(del 16 de setembre al 8 d’octubre). Aquesta exposició marca
la reaparició de Ponç en el circuit artístic català però no amb
l’obra realitzada al Brasil sinó mostrant treballs anteriors
a l’any 1953.

1965
Exposició individual a la galeria Olaf Hudtwalcker de Frankfurt
am Main, Alemanya (del 15 de maig al 30 de juny). Ponç elabora una primera versió reduïda de la seva autobiografia per tal d'incloure-la en el catàleg on expressava les seves impressions sobre el seu retorn a Espanya: “En 1964, después de volver
a mi país, he encontrado un entendimiento maravilloso y colegas admirables que me han salvado de perecer ahogado. Sigo hoy pobre e ignorado, pero doy gracias a Dios porque cada día parezco ver las cosas más claras que nunca porque tengo
una mayor capacidad para el trabajo, porque creo tener
una comprensión más profunda de la vida. Porque vivo tal como soñaba ser, una inmersión en la creación…”
Participa en la VIII Bienal de Sâo Paulo dins la secció “Surrealismo e arte fantástica” (setembre-novembre) i obté el Gran Premi Internacional de Dibuix per la Suite Ocells.
Realitza els figurins per al ballet "Don Juan" d’Antonio Gades.

1966
Instal·la el seu estudi a Cadaqués, un estudi que encara haurà
de canviar d’ubicació en nombroses ocasions però mantenint
una constant, la de situar-se no massa lluny del Pirineu,
“el quilòmetre zero de l’univers” en paraules de Ponç. Rafael Santos Torroella es va referir a aquesta itinerància: “Joan Ponç, que tuvo, a la manera de Gaugin, su Tahití brasileño y allí, en São Paulo, permaneció diez años alejado de nosotros, a su vuelta
no ha dejado de buscarse una y otra vez otros tahities, más próximos pero no menos abruptos en esas soledades suyas:
el Bruc, primero, a continuación Cadaqués y ahora La Roca
por las tierras altas de Camprodón” (El Noticiero Universal, 1972). A l’enumeració de Rafael Santos Torroella encara caldrà afegir
el nom d’altres poblacions com Cotlliure, Ceret i Sant Pau de Vença.
A Cadaqués coneix l’escultor Xavier Corberó, amb qui traba
una forta amistat, i entra en contacte amb l’artista Marcel Duchamp.

1966
Exposició individual a la galeria Staempfli de Nova York (del 18 d’octubre al 5 de novembre).

1969
Es separa de Roser Ferrer. Coneix Mar Corominas.

1970
La relació amb J.V Foix, iniciada en els anys 40, es manté al llarg dels anys donant lloc a col·laboracions com La Pell de la Pell, carpeta amb 22 aiguaforts de Ponç i text del poeta: “Vós, Ponç, (…) vau parlar de la pell que batega sota la pell, no pas com
un romantic mal deslletat, o un decadent amorós del tèrbol;
ni tampoc, com un naturalista cru i nu, sinó com el poeta que s’esforça per esquivar el rònec on vagareja, fer llum al magatzem dels accessoris i provocar el Fet, il·luminat per secretes clarors diürnes, i sense malefici. Vós Ponç, us heu adonat com la troballa del meravellós espellussat allibera la ment, aviva els sentits
i prova la nostra innocència.”.
Il·lustra el llibre Ojos, círculos, buhos, de Luis Goytisolo.

1972
Exposició retrospectiva a la galeria René Metras de Barcelona (abril-maig).
Es publica Universo y magia de Joan Ponç, la primera monografia dedicada al pintor, escrita per Mordechai Omer, historiador
de l’art nascut a Israel. En aquesta monografia es ressegueix
la simbologia dels diferents elements que Ponç integra en les seves obres tot establint lligams tant amb la idiosincràsia del poble català com amb la cultura espanyola.
Obté el premi de la Crítica de Arte de Barcelona.

1973
Apareix una nova monografia escrita per l’historiador i crític d’art José Corredor-Matheos, en paraules de Ponç “unes pàgines que considero entre les més profundes sobre la meva feina.”

1974
Exposició individual a la galeria Dau al Set de Barcelona (gener)
i a la galeria Biosca de Madrid (del 3 al 31 de desembre).
Il·lustra L'exploració de l'ombra, de Joan Fuster, i 97 notes sobre ficcions ponsianes, de J.V. Foix. Tots dos llibres malgrat coincidir en la data de publicació tenen un caire força diferent. Mentre
en L'exploració de l'ombra el text i les il·lusracions tenen en comú l'ombra com a rerafons temàtic, el text de J.V. Foix fa un esforç per apropar-se al tarannà creatiu de Ponç: "Cal convenir
que En Joan Ponç, per flors o per violes, no afalaga gens ni gaire el gust. No empaita el bell assolellat d'una terrassa d'àtic,
no s'ajusta a cap prescripció i ni tan solament pretén millorar l'habitació de cap serventa bètica. Alògic i desenraonat —
¿en aparença?—, diria hom que salta el seny per atènyer
el bagueny on els astres s'esgrunen. No és «artista» tot i ésser investigador plàstic laboriós i artesà ensems. Orelladret.
No és realista i —què em dieu!— «modernista». Ni cap eixorivit «avantguardista»."

1975
Participa, fora de concurs, en la XII Bienal de São Paulo (del 17 d’octubre al 15 de desembre).

1976
Il·lustra Devoraciones de Luis Goytisolo.

1978
Exposició individual en el Musée de la Ville de Paris (del 6 d’abril
al 4 de juny).
Amb motiu d’aquesta exposició es publica un catàleg, que inclou
la “Cronologia autobiogràfica” del pintor, i un text de l’historiador
i crític d’art Jacques Lassaigne on fa un recorregut per l’evolució de l’obra de Ponç: “Amb els anys, l’obra s’ha fet més pura
i nua, reduïda algunes vegades a simples dibuixos geomètrics,
a projeccions d’objectes purament imaginaris, però tan expressius en la seva eixutor aparent com els dibuixos de les sèries precedents, potser més inquietants i tot, pel fet d’ésser
més hermètics i metafísics.”
Paral·lelament a la mostra de París exposa a les galeries
Dau al Set, Eude i Joan Prats de Barcelona i Biosca de Madrid.
Ponç, però, en una entrevista concedida a Montserrat Roig,
es considera un artista maleït: “Sí, soc un pintor maleït, estic molt content de ser-ho, i potser sembla que he superat la meva maledicció, però vull ser fidel a aquesta cosa d’incomprensió, buscar sempre horitzons nous i no sentir-me mai massa comprès”.
Realitza l’escenografía per "La balada del gran macabre"
de Ghelderode.

1980
Exposició antològica organitzada per la Caixa de Barcelona, Obra Social, a Manresa (desembre-gener).

1982
Els problemes de salut a causa de la diabetes s’agreugen.
Als problems de visió que havia patit en els anys 70 ara cal afegir
els de ronyó que l’obliguen a sotmetre’s regularment a diàlisi.

1983
Exposició itinerant de gravats organitzada pel Servei d'Arts Plàstiques del Departament de Cultura de la Generalitat
de Catalunya. En el catàleg editat amb motiu d'aquesta mostra Arnau Puig evoca la iniciació de Ponç en la tècnica del gravat gràcies al mestratge d'Enric Tormo i ressegeix el lligam que l'artista va mantenir amb les arts ràfiques al llarg de tota la seva trajectòria.
El 30 d’octubre es casa amb Mar Corominas.

1984
Exposició de les “Capses secretes” a la Sala d’exposicions
de la Fundació Caixa de Pensions de Barcelona (del 8 de març
al 8 d’abril).
El 5 de gener es sotmet a un trasplantament de ronyó donat
pel seu germà Antonio.
El 4 d’abril mor a Sant Pau de Vença a conseqüència d’una aturada cardíaca.
El 8 d’abril és enterrat en el jardí de la seva casa–taller
de La Roca.
El mes juliol el Museu de Arte Contemporânea de São Paulo organitza una exposició d’homenatge que compta amb el suport
de Francesc Petit, publicista català establert a São Paulo
des dels anys 50, que recull el testimoni d’alguns dels alumnes
de 'L’Espai'.

Robert Lubar, en un estudi publicat deu anys després de la mort de Ponç sintetizava la seva trajectòria marcada pel rebuig a seguir el corrent dominant que s’havia d’imposar a Europa a partir
dels anys 50, l’informalisme: “Los dibujos y las pinturas
que realizó en Brasil figuran entre las obras más poéticas
de su carrera, mientras que las suites geométricas ejecutadas
en Cadaqués son creaciones decididamente únicas.
Por ello es una triste ironía que, con la disolución del grupo
Dau al Set o, más exactamente, con la asimilación
y la transformación de este proyecto en el arte y las prácticas
del informalismo catalán, Ponç pasara a ocupar una posición cada vez más marginal en la vida cultural de España.”

SOL ENJUANES PUYOL
Barcelona, 2001