1927-1937

Amb molts quadres i pocs diners emigro al Brasil. En allunyar-me de terra, constato que el sentiment patriòtic és el menys desenvolupat de tots els meus sentiments.

He caminat una part important de la meva vida com amb unes sabates destrossades que no he pogut llençar, no veient-me amb cor de caminar amb els peus nus per la mort.

Durant un llarg període de temps crec haver trobat el Paradís. Els brasilers simpatitzen amb mi tot d'una i m'omplen d'atencions. Era molt popular, en aquells moments, la historia de l'espanyol que naufraga a la costa del Brasil i que, arribant amb prou feines en una platja, pregunta abans de desmaiar-se de fatiga: "Hi ha govern en aquesta terra?" I, en contestar-li afirmativament, respon: "Doncs hi estic en contra". Vet aquí la característica essencial de la meva manera d'ésser d'aquell moment: vaig contra tot el que existeix. El simple fet d'identificar alguna cosa em desvetlla el desig de negar-la. Només respecto el que no es pot identificar, però per sort la meva agressivitat no és tinguda en compte. Cada dia rebo una invitació. Hi ha un clima de llibertat que em sedueix profundament. El descobriment d'aquest país ha estat com una explosió de llibertat en el centre del meu esperit.

Ciccillo Matarasso, l’”home-miracle”, base de tot l'impuls de les arts plàstiques d'aquest país, m'acull amb gran amistat. És un mecenes autèntic; amb la seva classe només he conegut Paco Godia. Exposició personal al Museu d'Art Modern de Sao Paulo. El dia de la inauguració, el mateix Museu decideix d'adquirir la totalitat dels treballs exposats. S'inicia en mi un període d'autocrítica destructiva: prendre consciència dels defectes no ens ha de menar a pensar obsessivament en això. S'apaga en mi una mica la llum de la il·lusió, per donar pas a la resplendor meravellosa que acompanya el fet d'esdevenir conscient. Sempre havia partit pràcticament de la improvisació, car els estudis que feia, afortunadament, tot i que els considerava importantíssims, mai no apareixien en el moment de l'acte creatiu. Ara, en intentar de racionalitzar, en el moment en què agafo els pinzells, em submergeixo en el període de menys inspiració de tota la meva carrera.

De tota manera, no freno la meva activitat. Faig assaigs en tots els estils imaginables, còpies de tots els mestres, intentant de descobrir-ne els mecanismes. Accepto qualsevol suggestió. Treballo sobre materials heterogenis, com closques de cargol o pells de serp. Alguna cosa dins meu em diu que aviat emprendré un llarg viatge en el qual em caldran experiències de tota mena.

El contacte amb gent de diverses nacionalitats em fascina. Visc submergit en les colònies italianes i jueves. La dona negra exerceix sobre meu una atracció irreversible: és un ésser que aconsegueix despullar-se de debò, al contrari de la blanca, que mai no aconsegueix desprendre's dels seus tabús morals. Després d'una nit d'amor intens, allò que em deien sobre el sol, els núvols, els ocells, desvetllava en mi tot de ressons màgics, i aquell record sempre serà com una font poderosa d'energia. En l’ànima negra, s'hi amaguen tresors immensos que encara no ens han estat revelats, i el dia que ho faran sentirem passar com un corrent d'aire fresc que ens serà com una desintoxicació molt necessària.

El Brasil és una terra fascinant, l'únic lloc on podia superar les destructives autocrítiques que m'assaltaren, l'únic lloc on el meu amor vers allò màgic, essència del meu art, podia trobar un ambient escaient, que mantindria i amplificaria la meva capacitat de penetració en els moments més obscurs.
Visc en una petita propietat, a la selva. Una nit patim una invasió de formigues que ràpidament cobreix el terra, el sostre i les parets. Tot es mou amenaçadorament al voltant nostre. Salvem in extremis el nostre fill. Dies i dies, puc amb prou feines caminar a causa de les mossegades que he rebut a les cames. Després d'altres experiències perilloses amb insectes, decideixo de tornar ràpidament a la ciutat. Vint anys després d'aquests fets, quan ja els creia oblidats, emergiren violentament i em vaig passar dos anys dibuixant insectes. Llur record havia restat amagat entre els plecs del meu esperit, on germinà envaint-me tot l'ésser, causant-me un calfred superior al que vaig sentir davant els fets reals.

Exposo en el Museu d'Art Modern de Sao Paulo els treballs realitzats a la selva. Arribo a la conclusió que la feina feta no té gens ni mica d’interès i aplego, doncs, tot el material que m'és possible fet des de la meva arribada al Brasil: noranta quadres i més de cent cinquanta dibuixos, i encenc una gran foguera. En veure-la, comprenc per què, al foc, de vegades, li diuen purificador. A partir d'aquestes flames inicio una nova etapa de la meva feina, molt més rigorosa que les anteriors.

Llegeixo l'obra de Proust, i el descobriment del Discurs del mètode de Descartes em reportarà ensenyaments fonamentals sobre els quals m'organitzaré. Començo un camí sense espais buits. Retirat vuit anys del món artístic, treballo silenciosament sense mostrar una sola pintura a ningú. Inicio la suite "Instruments de tortura", quaranta aquarel·les que sofreixen un procés de destrucció; n'és la darrera un paper pràcticament esquinçat. Immediatament després seguirà la suite "Pájaros", i més tard la suite "Cabezas", composta de noranta-nou aquarel·les. Sempre em culparé d'haver venut aquesta suite, que ha estat dispersada, quan hauria hagut de romandre unida per a tenir tot el seu sentit.

Uns versos d'Antonio Machado defineixen el meu estat d'esperit en aquell moment:

"A distinguir me paro las voces de los ecos y entre todas ellas escucho solamente una...
Converso con el hombre que siempre va conmigo."

Treballo dia i nit, posant a prova la meva resistència física. El món màgic dels meus treballs comença a sincronitzar amb l'exterior, vivint un període d'experiències al·lucinants d'intensitat inaudita, alhora meravelloses i destructives.

Em dedico a l'ensenyament, com a mitjà més escaient per a mantenir la meva llibertat creadora, al marge de marxants, galeries i altres calamitats, que constato que van destruint gradualment fins als més resistents. A l'escola no hi ha distinció professor-alumne; som germans: sóc un germà que ha visitat un indret màgic anomenat creació i que conta les seves experiències. El meu amor als altres no fou mai tan intens.

Les meves experiències màgiques s'intensifiquen talment que la meva conducta, considerada perillosament com a incoherent, motiva que em tanquin en un manicomi, on se'm fa de dia en una cel·la enconxada. Aquesta ha estat una de les grans experiències de la meva vida, només equiparable a la que vaig tenir en la meva joventut quan, internat en un hospital militar, vaig veure morir de ràbia un soldat que havia estat mossegat per una rata. La gent que l'envoltava somreia davant les seves frases al·lucinants i inconnexes. Jo em mirava l'agonitzant, que es recargolava entre les cordes que el lligaven al llit, que calia posar constantment al seu lloc, i els qui contemplaven l'escena fredament, que m'horripilaven més que no pas el moribund. Mai no m'he apartat de la contemplació d’allò terrible, ja que m'ha enriquit. Només ho temo, i fujo de la banalitat; per aquesta raó he viscut solitàriament.

1957-1967
Em crec en 1'obligació, amb perill i tot que em prenguin per mentider, o simplement per ridícul, de narrar alguns fets que només seran comprensibles per a aquells que han passat per experiències semblants.

A Sao Paulo, carrer Augusta, cantonada amb avinguda Paulista, hi havia un antiquari especialitzat en objectes del nord-est brasiler. Un dia em va cridar l’atenció l'aparador, on hi havia tot d'àngels estranys. Alguns penjaven d'uns fils; llurs cares semblaven expressar una fúria terrible; altres eren a terra, mutilats. L'expressió era idèntica en tots, però segons el lloc que ocupaven o el membre que els mancava mudaven extraordinàriament. Vaig entrar. Em va atreure l’atenció, entre els altres objectes, un ninot de fusta amb els membres articulats. Quan em disposava a sortir, l’amo em va dir:

— Tu ets en Joan Ponç?
— Sí — vaig contestar.
— No et recordes de mi?
— No.
— Fa dos anys —prosseguí— vaig comprar un dels teus quadres.

Es tractava d'una cabra negra sobre fons vermell fosc. Vaig recordar el treball.

— Et vull parlar d'aquesta obra —va dir. I continuà:— Estava arruïnat, no tenia diners per a comprar més objectes, i vaig decidir de portar-ne a la botiga alguns de casa, entre ells el teu quadre, i això em dolia, perquè l'havia regalat a la meva mare. El dia que el vaig dur, algú m'esperava a la botiga. Em comprà totes les mercaderies i, en sortir, em digué: "El que més m'interessa és aquesta cabra, però no te la venguis pas mai". A partir d'aquesta visita, els meus negocis començaren a prosperar. Poc temps després, -continuà explicant-me l'antiquari-, un amic banquer que es trobava al caire de la bancarrota i a qui havia contat la meva història, em vingué a veure i em va pregar que li deixés la teva pintura. La penjà al seu despatx del banc, i els afers van començar a anar-li bé.

Tot i que vaig trobar la història ben interessant, no em vaig poder estar de riure-hi, incrèdul, davant la mirada sincera del seu narrador.

— Cal que creguis això que et dic, i te'n donaré proves. Aquests fets de què et parlo s'han escampat, i sovint vénen persones a demanar-me el quadre. Temorós de perdre'l, n'he fet fer algunes fotografies. Mira.

Obrí un calaix, i a dintre n'hi havia tot un pilot.

— Una altra prova: tria de la meva botiga l'objecte que t'agradi més. Sense voler, vaig adreçar la mirada al ninot articulat.

— És això el que vols? Doncs emporta-t'ho, és ben teu.

Jo no el volia acceptar, però em va dir que, si no ho feia, el llençaria al carrer perquè l'arreplegués qualsevol persona. No se'l podia quedar!

— Emporta-te'l, fes-me el favor; això em donarà una gran tranquil·litat!

Ja sé que n'hi haurà que somriuran, com ho vaig fer jo, amb aquest fet; i també n'hi haurà que intentaran de reduir-lo a "cosa comprensible". Tant se val; tots som lliures d'interpretar els fets d'acord amb el nostre pensament. Per la meva banda, afirmo, desafiant de ser pres per ingenu o farsant, que he narrat les coses com van passar i que qualsevol persona, si hagués viscut l'encadenament d'aquests fets que m'han acompanyat anys i anys al llarg de la vida, reaccionaria de la mateixa manera. Recordo unes paraules meravelloses de sant Joan de la Creu: "El camí cert de 1'home està a creure com més va menys en allò que es veu però que no existeix i com més va més en allò que no es veu però que existeix".

Crec que no sabem gairebé res sobre la vida. Amb prou feines som éssers primitius. Mirem al voltant nostre: incomprensió, mesquinesa, enveja, fam, guerra... Els esdeveniments de la darrera guerra mundial són categòrics. I això és ben lluny de succeir entre els països més endarrerits. Ignorem els corrents més grans i més profunds del nostre esperit que, individualment o col·lectivament, ens sorprenen fent-nos actuar amb una desconcertant sublimitat o crueltat. Intento de manifestar aquests estats d'esperit a través de la meva pintura. Jung ha posat les coses bastant a lloc en aquest aspecte, i no ha convençut a la gran majoria. Però, per a què convèncer? Cada persona té el seu camí, les seves experiències pròpies. Cal tenir valor per a manifestar-les amb el màxim rigor, i res més.

Aquesta manera de pensar, més ben dit, d'ésser, m'incita a relatar dos fets més.

Una nit, quan anava a l'"atelier" a pintar, se'm va acostar una persona i em va preguntar: "Com et dius?". Amb gran sorpresa, vaig constatar que havia oblidat el meu nom. Li vaig dir: "Per ridícul que sembli, no ho recordo." "Digue'm, doncs, la teva edat". L'havia oblidada. "I la teva nacionalitat?". No vaig saber què respondre-li. Aleshores em va dir: "No tens ni nom, ni edat, ni nacionalitat: ara ets un ésser humà". I se'n va anar.

Més tard, sortint de l’"atelier", en intentar d'encendre un cigarret, em vaig adonar que havia perdut els llumins. Mentre els buscava per les butxaques, vaig adonar-me que davant meu hi havia un home ajagut a terra. Donant-me la sensació que acabava de despertar-se, no em sorprengué, car era habitual de trobar persones d'aquesta mena que vivien sumides en la misèria. S'aixecà i, acostant-se'm, em donà una capsa de llumins que es va treure d'uns pantalons molt curts i esmolats que eren la seva única peça de vestir. Quan vaig intentar de donar-li diners, una força estranya m'immobilitzà la mà. No sabent què fer, li vaig tornar els llumins. Em va dir: "Són per a tu". Li vaig contestar: "Perdoni, però no els hi puc acceptar, perquè tinc la sensació que són l’única cosa que posseeix". Em va respondre: "És per aquesta raó que te'ls dono". I es va tornar a ajeure de cara a la paret, repenjant el cap sobre el braç.

Les biennals em fan l'efecte, tot i els crits de triomf de llurs adeptes, que ens trobem en un període de decadència que s'accentua progressivament. Encara que em sembla absurd i injust, l'artista, en la justa mesura que va trobant una seguretat, va perdent el seu poder creatiu. Aquesta constatació em revela el sentit d'unes paraules enigmàtiques de Salomó, que no arribava a comprendre. Diuen: "Hi ha camins bons que duen a la perdició".

Viatjo pel Brasil. El que més m'hi impressiona és el poble Congonhas do Campo. La visió de les escultures d'Aleijadinho, més nombroses i amb més vida que la gent que les envolta, és inoblidable.

Viatjo per primera vegada en avió i em prometo de no fer-ho mai més. Em passo totes les hores del vol mirant fixament el motor. He complert la meva promesa, entre altres raons, perquè després de l'aterratge vaig arribar a la conclusió que, si havia continuat funcionant, no havia estat gràcies al meu fluid.

El treball se m'acumula talment que a l'habitació del meu fill, on el guardo, amb prou feines hi cap el seu llit.

Després d'uns quants anys, ensenyo el treball als meus alumnes. Un d'ells em diu: "Tu, en el fons, el que cerques és la unió dels contraris", paraules que em colpeixen pregonament.

Emmalalteixo i, sentint-me sense forces, torno cap a Europa.

Em retiro al Bruc, on treballo continuant una experiència iniciada els meus darrers anys al Brasil. Intentaré d'explicar-la una mica dient que considerava la realització del quadre semblant a la creació d'un ésser humà en el qual la composició equivalia als ossos; el gruix del color, a la carn, i, per expressar l'equivalent del que fóra veure i sentir, col·locava curosament uns petits punts, intentant d'ajustar-los rigorosament en el seu lloc amb la mateixa precisió amb què es col·loquen les agulles en l'acupuntura. Tot llegint el que acabo d'escriure m'adono que és bastant lluny del que vull expressar, però no em veig amb cor d'aclarir-ho més. Apel·lo, doncs, a la vostra sensibilitat i, sobretot, a la vostra bona voluntat.

Deixo veure el meu treball a algunes persones, que resten sorpreses, entre altres raons perquè ha corregut la veu que havia deixat de pintar durant la meva estada al Brasil. La gent em diu sovint: "Per què no pintes?" Pregunto: "I per què creus que no pinto?". Responen invariablement: "Perquè no exposes". Pintar ja és sinònim d'exposar. ¿Com explicar-los que pintar i exposar poden no tenir res en comú? Contràriament, el fet que es pinti per exposar és un símptoma ben clar de corrupció. La pintura ha esdevingut un objecte de luxe.

Joan Perucho, en el curs d'una visita al Bruc, tracta de convèncer-me que mostri el meu treball. Davant la meva negativa, em diu que no pot evitar que s'organitzi una exposició amb treballs de col·leccions. Cedeixo.

Retrospectiva a la Galena René Metràs. Acolliment calorós, principalment per part de la joventut, la crítica posa tota la carn al foc afirmant la importància de la meva feina. Es reconeix que he estat el primer a iniciar la lluita. Cirici Pellicer, en la Història de la pintura catalana, afirma que vaig ésser jo qui va llançar la primera pedra contra les aigües tèrboles de la pintura de la postguerra. Aquesta reacció em colpeix profundament. Em creia oblidat, estava convençut que les maquinacions dels meus enemics havien aconseguit llurs propòsits. Oblido un moment l'eterna insatisfacció que sento davant el meu treball i em pregunto si, de fracàs en fracàs, no he assolit l'èxit que suposa el fet de crear alguna cosa.

Conec Xavier Corberó, la persona en qui he vist amb més claredat tot el que no sóc. El mateix li passa respecte a mi. Ens uneix una forta amistat. D'una forma tanmateix ben diferent de la meva, ell també viu perillosament i procura portar les coses a les darreres conseqüències.

Entro en contacte amb la joventut. Prenc consciència que ja no sóc jove; altres afanys, altres visions han sorgit darrera meu. Ja existeix un món en formació amb característiques pròpies.

Es torna a crear una putrefacta atmosfera d'interessos i difamacions a l'estil nazi; els qui miren de defensar-me ho han de fer a través d'un acte de coratge, com el que tenen Fanny i Salvador Riera, que sempre seran fidels al meu món.

El marxant Fernando Guereta Brujo, a judici meu un bruixot autèntic, s'encarrega de dur els meus afers. Home genial, d'una audàcia insospitada, comença a fer miracles. A les seves mans, els preus de tota la pintura espanyola pugen com per art d'encantament. Per fi ja no m'he de preocupar per res que no sigui crear, al marge de totes les pertorbacions que afligeixen molts artistes, esgotant llur forca creadora.

Olaf Hudtwalcker m'organitza una exposició a la seva Galeria de Frankfurt. Escric la presentació. La crítica acull el meu escrit amb un gran respecte manifestant que és un document d'un gran valor per a saber el que realment succeí en la pintura de la postguerra espanyola. Però davant el mecanisme esclafador dels interessos creats, qualsevol bona intenció desapareix amb rapidesa i continua l'eterna inèrcia del pensament.

M'atorguen el Gran Premi Internacional de Dibuix en la VIII Biennal de Sao Paulo. Aquest premi ha estat aconseguit per uns treballs fets al Brasil, quan "tothom" deia que no treballava. Tinc la sensació que el destí ha premiat la fidelitat a mi mateix. Encara que considero els premis com una cosa inútil que només serveix per a augmentar la confusió, em diverteixo dient que puc parlar-ne malament sense que ningú em pugui dir que envejo els qui els han aconseguits.

Les exposicions, que se succeeixen, les suporto com una cosa dolorosa, cada vegada amb més dificultat. Des de les parets, els treballs creats en la intimitat em miren amb indignació; si tenen al costat el cartellet d'"adquirit", la seva mirada és la d'un ésser profundament humiliat. La intimitat perduda em neguiteja qui-sap-lo; per a mi pintar és com estimar: no puc concebre-ho sense una intimitat absoluta. A partir d'aquest moment no assisteixo a cap de les meves exposicions, i, quan els meus quadres surten de l'estudi, sento la mateixa temença que sentiria una mare veient que el fill se li escapa dels braços i s'endinsa en una gàbia plena de lleons.

L'any 1949, el poeta Foix em portà a Portlligat per a conèixer a Dalí. Visitàrem Cadaqués; vaig restar fascinat per l’indret i vaig prometre tornar-hi. Així ho vaig fer disset anys després, i la seva atracció fou tan gran que, a partir d'aquell moment, m'hi vaig quedar a viure vuit anys sense amb prou feines sortir-ne. Vaig llogar-hi una casa la mateixa tarda de la visita. Pocs dies després vaig saber que hi havia hagut allí una pensió denominada "de la Lídia", per la qual havien desfilat Picasso, Chagall i Eugeni d'Ors. M'emociona pintar en el mateix balcó, davant el mateix etern horitzó, on ells crearen obres d'una gran significació. Pocs mesos després, la casa fou destruïda.

Contacte intens amb la gent de Cadaqués, que, qui sap si perquè són una mica al·lucinats, em sedueixen. Les converses que hi tinc s'allargassen fins a la matinada, gairebé sempre asseguts en una tàpia de prop del cementiri contemplant Portlligat en el seu inefable trenc d'alba.

Realitzo trenta aiguaforts per il·lustrar La metamorfosi de Kafka.

Un punt i a part per a parlar del marxant. Personatge estrany, barreja d’àngel de la guarda i de gàngster; sovint un dels dos és absent, però, fins i tot en el cas que l'àngel sembli immòbil, cal estar vigilant, car amb una petita badada pot sortir volant.

Sempre, així que m'he allunyat del meu estudi, ha crescut el meu neguit. Ara no us burleu de mi si us dic que a partir de cinc quilòmetres es torna insuportable. Per aquesta raó m'emporto un maletí amb el que em cal per a dibuixar. D'aquest maletí n'han sortit innombrables dibuixos. Però he de confessar, no pas sense avergonyir-me'n, la meva passió pel joc, al qual he dedicat infinites hores: escacs, billar i cartes. En qualsevol d'aquestes especialitats no he passat mai de la mediocritat, en el millor dels casos. Espero que no sembli una excusa intentar d'explicar-ho dient que "jugo per refrigerar-me"; m'explicaré millor: quan treballo, l'esperit se m'escalfa talment que no em costa gens d'arribar a estats d'al·lucinació, i només el joc em torna a la realitat. Envejo els qui no tenen necessitat d'evasió. Jo sempre m'he vist obligat a allunyar-me de mi per a poder suportar els intensos encontres amb mi mateix quan treballo.

Exposició personal a la Galeria Staempfli de Nova York. Acolliment excel·lent de la crítica. En pocs dies són adquirits tots els treballs. Exposar és prestar-se a un joc alhora repugnant i necessari. Allò que molesta més deriva de la participació inevitable en un sistema de coses en què es fiquen els falsos profetes a la cita dels quals acudeixen sempre les mosques puntualment. Sembla que, per a una gran part dels éssers humans, l'entusiasme és impossible si no el motiva l'engany.

Treballo de nit. Començo a les dues si fa o no fa, fins a les nou o les deu de l'endemà al matí. M'acompanya una rateta blanca que es diu Serafina i que, de tant en tant, es passeja per damunt del dibuix o em mossega una ungla. Gràcies a ella m'he tornat més suportable en els moments d'angoixa que ens senyoregen inevitablement quan sentim que un treball se'ns escapa de les mans. Intento expressar-me amb el mínim de mitjans. La geometria, que en els meus primers treballs apareixia balbucejant, ara fa una forta irrupció.

Dissenyo un “catàleg-anticatàleg” on denuncio la semblança sospitosa d'aquests amb els d'electrodomèstics. Marcel Duchamp el troba magnífic i el col·loca a la paret de casa seva. A Duchamp, la ment més aguda que mai hagi conegut, el vaig reconèixer immediatament entre un grup d'intel·lectuals perquè era l'únic que no es captenia com un “supergeni”. Jugàrem algunes vegades a escacs, però el metge hi posà el veto de seguida, perquè va considerar que ens esgotaven massa. Li prohibeixen terminantment de fumar; la seva vida corre perill. El dia abans de partir de Cadaqués vaig a acomiadar-me'n. Són les nou del matí. En trucar a casa seva m'arriba a les orelles una tos que em deixa sangglaçat i que s'accentua espantosament. Quan s'obre la porta, em compareix amb un enorme cigar havà a la boca. En veure'm la cara d'esverat, em fa l'ullet i somriu. No oblidaré mai més aquest somriure. Voldria poder expressar com recorregué els punts mes recòndits del meu ésser; mai com en aquell instant no vaig tenir la sensació que em mirava des d'una altra dimensió. És un dels tres únics éssers que he conegut que m'han produït la sensació de comunicar-se amb mi des d'un espai diferent del de la resta dels éssers humans. En acomiadar-nos, convinguérem de jugar a l'estiu següent una partida de billar que la seva mort féu impossible. Respecte a la seva obra, crec que mai no foren més justos aquests mots: "El primer home que comparà la dona amb una flor era un geni, el segon un cretí".

Respectant distàncies, he defensat sempre a sang i a foc el privilegi que el destí m'elegís per lluitar també en primera línia.

Finit el període geomètric, realitzo la suite "Diabólica", que és una autèntica reacció a la disciplina dels darrers anys, en la qual intento de resumir totes les meves experiències, car em sento en possessió d'un llenguatge molt extens. Naturalment, tot i el que he dit, el meu conscient sempre obre la porta i cedeix el pas a l'inconscient.

L'angoixa, sempre atenta a les meves depressions, s'ensenyoreix de mi així que l'exaltació m'abandona; el disgust per la vida augmenta de dia en dia; la presència de la mort s'intensifica i em somriu ja des de totes les cantonades.

Tinc dos somnis estranys. En el primer, passejo per un jardí magnífic al capvespre, el final del qual va a parar en un cementiri on regna un gran desordre. Els taüts, plens de cadàvers en estat de putrefacció avançada, es veuen escampats arreu. Se'm fa impossible avançar. M'assec; amb gran serenitat em trec unes culleretes de la butxaca i començo a menjar-me un cadàver pausadament. En el segon, em veig passejant davant un cementiri de Cadaqués, situat ben a la vora de casa meva; una veu em diu: "Aquest és el cementiri d'un cementiri".

1967-1977
En els quadres de la meva joventut es destacava al fons una ruïna que identifico amb una que hi ha a Cadaqués. Al seu costat, solitària, es dreça una casa, que compro i hi treballo uns quants anys. Té una terrassa des d'on veig la muntanya, el poble i la mar. És molt important per a mi, i sempre que m'és possible hi treballo, sigui de dia o de nit.

El vent d'aquest indret, la tramuntana, és famós per la seva força, i més d'una vegada he hagut de sortir corrent darrera un dibuix o un quadre que m’arrabassava, i en sentia alhora joia i demanca. La casa té un aire conventual: llargs passadissos, petites habitacions. S’hi respira serenitat; dissortadament, en el meu estudi les coses són diferents i, malgrat l'ordre absolut que hi regna, sempre hi ha un aire amenaçador. Quan hi treballo a la nit, un gos negre que anomenem Saha s'asseu a la porta del meu estudi, que només abandona, sense que comprengui per quin rar mecanisme, pocs minuts abans que acabi de pintar. Com descriure l'amor que sentim per ell! Llegeixo una frase que el pot explicar una mica: "Hi haurà sempre homes que cercaran una resposta als enigmes de la vida en les pupil·les dels animals".

Llegeixo l'obra de Samuel Beckett.
Realitzo una suite d'aquarel·les, tremendament obsessionat per la mort. Són estranys projectes de fèretres que, exposats més tard a Nova York aconsegueixen, d'una banda, l'aprovació de la crítica i, de l'altra, l'esglai del públic, la qual cosa em sembla un saldo molt positiu.

Una part important de la meva feina la dedico al gravat a l’atelier, del gravador francès Rigal, qui, en companyia de Pechard, un gran fanàtic d'aquesta especialitat, em va descobrint amb molt d'afecte les seves possibilitats innombrables, que, si d'una banda m'interessen qui-sap-lo, sóc refractari a aprendre. Un vestit completament foradat per l’àcid i algunes gotes d'aquest en els vidres de les ulleres foren raons suficients per a frenar qualsevol, però Rigal és un home d'una tenacitat terrible i amb els anys se sortirà amb la seva.

Visito amb una certa freqüència l'estudi de Dalí; n'admiro la prodigiosa habilitat mental i el profund sentit de l'humor, però indefectiblement les visites acaben amb una forta discussió. N'hi ha una que adquireix grans proporcions, car ha atacat d'una manera violentíssima Van Gogh. Em diu que el defenso perquè sóc boig com ell, i jo li responc que tenim els papers d'haver estat en el manicomi: que, en tot cas, som boigs professionals. 'Tu, Dalí, no passes —li dic— de ser un boig amateur". Vaig sortir de casa seva disposat a no tornar-hi. L’endemà ens vam trobar a la platja; vaig fingir que no el veia, i, amb gran sorpresa meva, em va cridar i encetà una conversa, com si no hagués passat res. Va ser una gran lliçó.

Durant anys jo sentia com si es regiressin dins meu uns éssers en formació que, malgrat llur indiscutible presència, en intentar definir-los per plasmar-los, s'amagaven en els plecs més recòndits del meu esperit. Fou a Cadaqués on vaig sentir com una veu que em deia concretament "cinc per dos". Al principi la vaig considerar absurda, però davant la insistència vaig intentar de prendre consciència d'aquell estrany missatge, emès des de les profunditats de mi mateix. Vaig arribar a la conclusió que era la mida d'una tela. En vaig posar una d'aquesta mida a l'estudi per pintar-la i, cada dia, en veure-la, em preguntava per què dimoni m'havia pres seriosament tot aquell absurd, per cert molt voluminós i incòmode, car cobria les portes de l'estudi fent-hi molt difícil el pas. Tot esperant que es definissin les coses, malgrat tot, vaig retallar papers amb la proporció de la tela i els vaig posar a la meva tauleta de nit, car gairebé sempre les coses se'm concreten en els meus freqüents insomnis. Poques nits després em vaig despertar, vaig agafar paper i ploma i començaren a sorgir unes figures que vaig reconèixer com aquelles que anys abans es regiraven dins meu i, com actuant per elles mateixes, anaren a ocupar en l'apunt un lloc que semblaven conèixer per endavant. L’endemà vaig començar a treballar en la tela amb un entusiasme indescriptible, i així durant nou mesos: un part autèntic. En l’última sessió vaig treballar vint-i-dues hores enfilat en una cadira.

La realització d'aquest treball em deixà esgotat; vaig restar molts dies tancat a l'estudi....

L'eterna obsessió per l’existència d'un Déu com ens el plantegen les religions s’emparà de mi per darrera vegada. Vaig arribar a la conclusió, de la qual no m'he mogut, que, en el cas d'una existència hipotètica, només podria respectar els ateus, car, tal com ha organitzat les coses, cap persona lúcida no pot creure que existeixi.
Per mi la vida és quelcom que ens crea uns problemes que ella mateixa és incapaç de resoldre.
En tot cas, no he aconseguit simplificar-la; em supera constantment. He perdut totes les esperances. Estic d'acord amb el refrany que diu: "No corris massa, que et trobaràs abans amb la fatalitat; no vagis a poc a poc, que t’atraparà més aviat".

L'univers gira indiferent al voltant nostre; més ben dit, hi som unes partícules intranscendents. Intentem de convertir les nostres necessitats en lleis universals contra les quals ens estavellem. La meva obsessió pel no-res ha assolit tal intensitat que crec viure més en ell que en la pròpia vida, que arribo a veure com quelcom que transcorre fora meu. En tot cas, els moments més sublims, els he aconseguits dins aquesta dimensió. Recordo que una vegada, al Brasil, jo pintava i em vaig veure a mi mateix damunt meu i vaig sentir una veu que deia: "Vet aquí el pobre Ponç, que pinta perquè on s’està no pot fer res més". Era un ésser lliure mirant-se un esclau.

Corredor-Matheos escriu unes pàgines que considero entre les més profundes sobre la meva feina. També Palau Fabre, que ha estat obsessivament fidel a Picasso durant setanta anys, em dedica unes línies precioses. Baltasar Porcel demostra rotundament la seva fe en el meu treball.

Per fi el meu treball és a les mans d'unes persones que en tenen cura amb afecte i energia: Manuel de Muga i el seu fill Joan. En tot cas, es pot afirmar que en tots dos el nostre país té la possibilitat d'una presència vigorosa en el camp internacional.

Acaba una etapa important de la meva vida. Uns mots de Foix, que escriu sobre la meva persona en aquells moments, hi posen el punt final:

"Tu, Joan Ponç, has descobert que trobar el meravellós allibera la ment, esmola els sentits i prova la nostra innocència".

Conec la Mar, una dona que intenta trobar-se a si mateixa. Tots dos, guiats per l'atzar, arribem al cor del Pirineu, on ens atreu poderosament l'atenció una gran roca enmig d'una vall que sembla caiguda de l'espai. Al damunt hi descobrim algunes cases construïdes amb pedres de la mateixa roca, habitades per pastors; una d'aquestes cases, avui una ruïna ennegrida pel foc, fou destruïda per un llamp. Sento que és el lloc on he de construir el meu estudi, una vegada més, però ara, amb tota la seva plenitud, ha sorgit la ruïna que pintava en els meus primers quadres, com un signe que m'indica el camí. Tot i que les condicions climatològiques de l’indret i altres inconvenients posen en perill la nostra vida, no defallim. Allí es desenvolupa un dels períodes més fecunds: arribo a treballar fins a catorze hores diàries, i penso que m'acosto a quelcom que sempre he desitjat. Una pau en la qual havia perdut l’esperança comença a entreveure's a l'horitzó. Prenc consciència que per primera vegada faig una aturada en el camí, que fins aquell moment no he fet sinó córrer, córrer desesperadament, sense ni saber si ho feia perquè em perseguien o darrera alguna cosa inassolible. Ara, la música i la lectura, que sempre m'han acompanyat a través dels anys, reposen en el meu esperit amb un assossec desconegut. Quan em passejo pel bosc, en la justa mesura que hi avanço, em penetra i, en certa manera, passeja dins meu. He arribat a una harmonia, he vençut una maledicció.

Sóc un pintor maleït que ha superat la seva maledicció. Un boig que ha visualitzat i guarit la seva follia.
La meva relació amb la Mar comença a desafiar el temps. Han passat uns quants anys i no sols ha aconseguit aguantar el meu caràcter difícil, sinó que, i això sí que és realment admirable, ha aconseguit que jo aguanti el d'ella, que és bastant pitjor que el meu.

De sobte apareix una estranya mosca davant meu, que intento apartar inútilment; el més curiós és que la veig en un sol ull. Pocs minuts més tard, es desintegra i perdo la visió: és una hemorràgia. Durant mesos i mesos vaig de metge en metge, i llur únic propòsit és assegurar-se un client, fins que, al capdavall, a la Creu Roja de Lió conec la doctora Mireille Bonnet, que a l’últim moment aconsegueix salvar-me de la ceguesa. L'ull esquerre està en tan males condicions que em diu que no em cobrarà les visites, que m'ho regala. Al cap d'un any arribaré a veure-hi més amb aquest que amb l'altre. Tot i que el tractament s'ha endut una gran part de la meva visió, puc continuar endavant i desenvolupar l'etapa del meu treball en què em bellugo amb més llibertat; llibertat conquerida mil·límetre a mil·límetre, instant per instant, pagada al preu de la vida, que, per bé que no és res de l'altre món, és l’única cosa que tinc.

El Pirineu és per a mi el quilòmetre zero de l'univers, i des que hi vaig posar els peus no me n'he pogut allunyar. Els darrers anys, els he viscuts a Cotlliure i a Ceret, car les meves estades a França sovintejaven tant des de feia anys, que vaig decidir de residir-hi.
A Espanya, amb la mort de Franco, s'acaba una dictadura interminable en el camp polític, però en el camp artístic encara sembla continuar.

A mi em sembla que una persona pot començar a interessar-se per la política a partir del moment que accepta d'"ésser aquí". Potser és aquesta la raó del desinterès que he tingut sempre per ella, ja que tota la meva energia l'he desplegada mirant de comprendre per què sóc aquí, sense acceptar-ho. Si hagués de definir-la, diria que:
"La política és un conjunt de mentides que usurpa el lloc de l'economia, gràcies a la ignorància i mala voluntat dels éssers humans."

En definitiva, m'identifico amb el personatge del poema que diu:

"Ahir em vaig trobar amb un amic que em parla de política, i, veient que els ulls m'espurnejaven, el seu entusiasme va créixer. No li vaig gosar dir que l'origen d'aquestes llàgrimes es trobava en la contemplació del sol que s'amagava entre les muntanyes al capvespre, darrera d'ell."

La primera vegada que vaig veure Lassaigne em semblà un iceberg, passejant-se per Barcelona, tal era la fredor que exhalava. Quan veié el meu treball per primera vegada va fer una cara que em recordà la que vaig fer jo quan m'anunciaren que havia de fer el servei militar. Dos anys després se'ns acudí, en una nova reunió, parlar de bolets, i el glaç començà a fondre's i donà pas a un bosc magnífic. Dels bolets, ignoro per quin estrany procés passàrem a parlar del gran Georges Rouault, i a partir d'aquest moment sorgí una gran comprensió.

Retrobo antics companys de lluita. Conec Arrabal, de qui sempre he admirat l'obra.

Per primera vegada preparo una exposició del meu treball que no em pertorba negativament; es tracta de la que presentaré al Museu d'Art Modern de París. És una ambició que vaig tenir als disset anys, quan estava convençut que havia de donar al món un missatge preciós. Actualment pretenc amb prou feines donar una prova: que també es pot crear al marge de tots els interessos, pressions i modes. M'enorgulleixo de no ésser un dels moltíssims pintors que figuren en la pintura contemporània perquè ha estat l’únic refugi que han trobat per a disfressar el fet incontestable d'ésser biològicament acadèmics.

Si tornés a néixer, amarg pensament, no em cerqueu pas davant un cavallet.

Assegut sota un arbre o damunt una pedra, em trobareu esmolant el pensament (com ho he fet amb els burins de gravador) i estendré amb tot l'amor i tota la cura (com ho he fet amb els colors sobre la tela) el meu esperit sobre tota la meva existència, fins als seus últims confins, per tal que la meva identificació amb 1'Ésser sigui tan profunda que en tornar a les seves estranyes no s'hagi percebut ni que vaig estar uns instants damunt la seva pell.